Anna Pagès
Àrea de Pedagogia
La premsa s’ha fet un enorme ressò dels resultats de l’informe PISA. Aquest interès excessiu dels mitjans de comunicació per les xifres dels resultats dels sistemes escolars del món és força comprensible: sembla com si aquest fos el veritable “retrat robot” de bona part del que es fa a l’escola 다운로드. El rol de les classificacions (els rànquings) serveix per evitar la complexitat de qualsevol tema, com ara l’educació, que sempre sembla que a tothora se’ns esmunyi entre els dits 스팀 사운드 트랙 다운로드.
L’informe PISA classifica cada país amb el nombre de punts concret que obtenen cadascuna de les economies (de fet, sistemes econòmics) participants: en aquest sentit, i sobretot amb l’ajuda de la notícia educativa que representa per als mitjans de comunicació, fa una funció força precisa: alfabetitza, instrueix la població sobre si ha valgut la pena invertir a l’escola 다운로드. Dit d’una altra manera: val la pena sostenir econòmicament l’escola i els qui hi viuen? De tant en tant, els periodistes demanen als pedagogs o als sociòlegs de l’educació (poques vegades als mestres, que es troben a les trinxeres del sistema, a primera línia de foc) la seva opinió 다운로드. I la majoria de les vegades s’obliden del que aquests experts han dit realment.
És important introduir la visió pedagògica de bell nou i posar entre parèntesis l’òptica de la comunicació de masses orientada al rendiment 쉐이크잇 다운로드. Fóra avinent capgirar-ho, plantejar-nos com podem interpretar aquest retrat robot des d’una perspectiva que reivindiqui la dimensió ètica (educativa) de la instrucció. L’informe PISA pretén alfabetitzar la població sobre què fa l’escola: nosaltres suggerim, des d’una visió educativa, alfabetitzar l’informe PISA.
Proposem tres codis possibles per a aquesta operació: 1. Contextualitzar políticament i culturalment els països que hi participen i els seus sistemes escolars amb relació al concepte d’èxit i de competitivitat que fan servir; 2. Donar la paraula als mestres i les mestres; 3. Donar la paraula als infants i a aquests adolescents de quinze anys que han de renunciar en molts casos a una vida per tal de proporcionar al sistema el nivell de productivitat requerit. I encara podríem imaginar una tercera clau de volta per alfabetitzar PISA: substituir el rendiment escolar dels coneixements aplicats (skills in tackling real-life problems) per una referència al saber i el coneixement de tipus reflexiu, que ens faci probablement menys eficaços però a la vegada menys manipulables i més creatius. Només si podem introduir la reflexió (el qüestionament) en l’experiència escolar podem parlar d’educació. Aquesta és, probablement, la part més difícil d’admetre per l’informe.
Tanmateix, les dades de l’informe es poden aprofitar? Potser sí, si pensem en el sistema escolar com una “economy” –és la paraula que fa servir l’informe: probablement no, si pensem en el sistema escolar com una experiència educativa d’inserció i de reconstrucció del món. Si volem educar, ja sabrem que ens cal ensenyar ciència i matemàtiques d’una determinada manera perquè n’aprenguin; és a dir, perquè puguin fer-se preguntes en el context d’un pensament científic especulatiu, d’invenció i d’investigació. No ens cal l’alfabetització de PISA per saber-ho. En canvi, sí que cal alfabetitzar PISA. Si ho fem, obtindrem millors resultats, però d’una altra naturalesa: seran en certa manera “nous resultats”, en el context d’un món que imaginem i desitgem com voldríem que fos. No pas un món de resultats, sinó un món de relacions viscudes.